Jo, i només jo.

Fa un dies, una amiga que sembla ser és una lectora d’aquest blog em va preguntar: “I mai dius res de tu? Ni poses cap foto ni res teu?”
I jo em pregunto: “ I mai dic res de mi? Ni poso cap foto ni res meu...?”
La resposta es senzilla: Si i no.

Clar que per saber aquesta resposta, se m’ha de conèixer una mica. Està clar que no he penjat cap foto meva. Evidentment. No vull passar a la posteritat com el mindundi el qual va rebre mofa i escarni públic de forma sistemàtica, cruel i sàdica. Els que m’heu vist, o em coneixen en persona, ja sabeu de que parlo. Pels que no han tingut la terrible experiència de veure’m o conèixer, ho resumiré ràpidament...

Faig 1.45m d’alçada. Que dir alçada a aquesta mesura és sacrilegi. Torrebruno al meu costat sembla jugador de bàsquet. Tinc un ull mig tancat, producte d’un traumatisme ocular que vaig patir de molt jovenet. L’altre ull, com si per compensar fos, està en excés obert, com si pretengués captar el que no pot captar el seu company... Degut al mateix accident que em va provocar aquesta parpella caiguda, tinc una cicatriu de 15cm al cap, que em va des d’on hi hauria d’haver la meva orella esquerra fins el que comunament s’anomena “coronilla”. A tot això, sumar-li que, com per algun motiu estrany que s’escapa a la meva comprensió, vaig costar de parir i van fer servir fòrceps, el meu cap més que forma arrodonida té forma de carbassó.
Per sort, la resta del meu cos està perfecte. En proporcions petites, però perfecte. Excepte pels tatuatges que m’he autorealitzat, primer amb una agulla de cosir, i ja després i gràcies a l’experiència, amb un rotulador esmolat. I per 14 cicatrius mal comptades fruit de trompades i rascades típiques de nens. A qui no han tirat mai escales avall els companys d’escola mentre cridaven: “No volem mutants a la nostre classe! Muties NO!”?. Només recordar aquells vells temps, em fa caure una llàgrima nostàlgica... Aquells bonics vells temps!

Amb això ja tenim clar el perquè no penjo cap foto meva...
Ara anirem a descobrir la qüestió que fa que no digui mai res de mi.

Sóc alcoholic. Vaig intentar deixar-ho, però degut al meu físic, quan vaig entrar a la reunió d’Alcohòlics Anònims, vaig pujar al pupitre i vaig dir allò de: “Hola, em dic Menganitu i sóc alcohòlic”, la majoria dels presents van deixar de ser-ho. És a dir, van deixar de ser presents, perquè van sortir corrents, i van deixar de ser membres actius del col·lectiu de ex-alcohòlics, ja que van anar al bar més pròxim a beure per oblidar la visió que havien tingut. Però els valents que es van quedar, van aguantar durament i van respondre: “Hola Menganitu, tots t’odiem”.
Degut això, vaig continuar mamant, ara si, i després també. I clar, això em va dur a les drogues. Primer les toves (és a dir, les que es poden fumar, esnifar, beure i injectar), i després, com a evolució lògica, les dures. Sobre les dures no vull pas parlar. És massa dur, valgui la redundància. Només comentar que degut a aquestes, tinc una targeta VIP a qualsevol hospital. Fins i tot al de la maternitat.
Tot això em va conduir a portar una vida extremada, violenta, sàdica. Una vida que no he deixat. Continu menjant fregits, faig servir l’oli més de tres i quatre vegades, em poso més sal de la necessària (una altre excusa per tenir set i beure més), engoleixo quantitats ingents de carn vermella (crua) per sopar, quasi no menjo verdura, i la poca que menjo, primer la saltejo amb l’oli dels refregits. La fruita, ni mirar-la. Condueixo un cotxe sense frens, i mai vaig a menys de 80 per hora, encara que sigui per carrerons del Raval o barris similars. Alterno amb dones de vida alegre de carrer, sense recórrer a cap mena de precaució ni protecció. Busco brega a la mínima, ja sigui amb els protectors de les dones esmentades anteriorment, ja sigui amb grups de fanàtics que porten esvàstiques o gallines a l’estanquera. Si no trobo fanàtics, els creo. Vaig a una manifestació comunista vestit amb roba de les joventuts hitlerianes, vaig a congressos del pp amb samarretes pro-etarres, em llenço de cap contra la primera furgona dels anti avalots que veig cridant “Visca la república!”, vaig al Valle de los Caídos a ballar sardanes tot despullat, em disfresso de jueu en concentracions de crema de llibres, per les vacances, em poso una samarreta amb l’eslògan “Arbeit Macht Frei” i viatjo a Israel...

Com és evident, amics, el que es diu amics, no en tinc. El que tinc son amistats, totes elles mèdiques, que només fan veure que són amics tot esperant que la dinyi, ja que tenen l’esperança que els hi cedeixi el cos per estudis posteriors...

Bé, ara ja sabeu més de mi. Us podeu creure això o no. Si us ho creieu, podeu decidir no seguir llegint cap post meu, encara que abans us agradés. Però també podeu decidir seguir llegint de vegada en quan les històries d’aquest poca-solta, sabent que em fareu feliç, i que no dic que no ni a aquesta forma de compassió.

Si no em creieu, m’esteu dient mentider.



Comments


Posted by Karkassa
on 29 June, 2006, 7:36 am
Senyor Hopshops, les llàgrimes em cauen dels tres ulls. Quants records, quant dolor. Encara em sembla ahir quant ens vàrem interessar pel "body art" (putinejar-se el cos) i ens vam arrencar el nas amb unes tenalles. En aquell temps ningú no les feia encara aquestes coses ( i menys al nostre petit pais) i vàrem ser titllats de boijos.
Ha!, boijos? ... nosaltres?
Senyor Hopshops, jo el respecto molt ... però molt!!!

Posted by Karkassa
on 29 June, 2006, 12:54 pm
Li he dit?

Posted by HopsHops
on 29 June, 2006, 1:04 pm
Efectivament, senyor Karkassa, coses aixi fan que la vida tingui sentit... Que seria l'amor sense respecte? O un got de llet sense respecte? I el pernil? Eh? Aaahh! Ja sabia jo que ens entendriem.
PS: Oi tant que m'ho ha dit! De fet, en certa forma, es voste per mi el pepet grill, pero amb mes carinyo i respecte, clar. I evidentment, voste normalment no es de color verd. Nomes quan es posa com es posa. Que aleshores es verd, pero delicios.

Posted by Karkassa
on 29 June, 2006, 1:06 pm
És qué voldria tornar-li a dir ...
Senyor Hopshops, jo el respecto molt ... però molt!!!
Gràcies.


Posted by Karkassa
on 29 June, 2006, 4:05 pm
Per cert senyor Hops. Jo el respecto molt, però podria treure's la mandra i postejar en el meu blog de tant en tant ... si no li fa res. Que ja està be!